El laberinto de las aceitunas

Existeix la possibilitat de que aquest autor ens visiti al Prat...
i quin millor homenatge que llegir un dels seus llibres mes 'negres' .

Eduardo Mendoza

Eduardo Mendoza Garriga neix a Barcelona l’11 de gener de 1943, fill de fiscal i mestressa de casa, va estudiar a l’escola dels Germans Maristes i mes tard es va llicenciar en Dret al 1965.

Viatja per Europa i aconsegueix una beca a Londres, en tornar al 1967 comença a exercir com advocat però al 1973 ho deixa per anar a Nova York com traductor de l’ONU.

Als EEUU, al 1975, apareix la seva primera novel·la: ‘La verdad sobre el caso Savolta’ (el seu títol original era ‘Los soldados de Cataluña’ però es va haver de canviar degut a problemes amb la censura franquista).

A aquesta primera novel·la es pot apreciar la facilitat que te l’autor pel canvi de registre, diferents discursos i diferents estils, i es el seu llençament a la fama. Es considerada per molts la precursora del canvi que farà la societat espanyola i també com la primera novel·la de la transició democràtica. Pocs mesos desprès de la seva publicació mor Francisco Franco i, a l’any següent, rep el Premi de la Crítica.

Al 1979 apareix ‘El misterio de la cripta embrujada’, una parodia molt divertida que combina novel·la negra amb gòtica, que marca el començament d’una trilogia protagonitzada per un personatge peculiar, un detectiu tancat a un manicomi. La segona neix al 1982, ‘El laberinto de las aceitunas’, i el consolida com un dels autors amb mes èxits de vendes. La tercera novel·la de la trilogia surt al 2011: ‘La aventura del tocador de señoras’.

Al 1983 Mendoza torna a Barcelona per continuar amb la seva professió de traductor simultani a diferents organismes internacionals.

La seva obra cumbre: ‘La ciudad de los prodigios’ es publica al 1986, un retrat de l’evolució social i urbana de Barcelona entre les dues exposicions universals de 1888 i 1929, al 1999 va ser adaptada al cinema.

També ha fet teatre, ‘Restauració’, llibres per fascicles: ‘Sin noticias de Gurb’ i ‘El último trayecto de Horacio dos.

Al 2010, sota el pseudònim de Ricardo Medina, va guanyar la 59a edició del Premip Planeta amb l’obra ‘Riña de gatos. Madrid 1936’.

Actualment viu a Batea, Tarragona, i combina l’ensenyament de traducció amb cursos literaris i com a jurat de certàmens literaris.

El laberinto de las aceitunas

‘El laberinto de las aceitunas’ esta protagonitzada per un detectiu llunàtic tancat a un manicomi que resol extravagants casos, tota una paròdia de les novel·les policíaques.

A aquest llibre, el curiós detectiu es enviat, per la policia i el mateix ministre, a entregar una forta suma de diners continguts dins d’un maletí. Per fer aquesta tasca haurà de desplaçar-se a Madrid on el robaran i assassinaran a un home en confondre’l amb ell. Amenaçat, començarà una investigació ajudat per altres peculiars personatges.

Els personatges son el millor del llibre, molt variats però normalment pertanyen a l’escalafó mes baix de la societat, tots tenen un punt còmic i peculiar. Destacar el detectiu que, encara que repeteix constantment que no està boix, ho demostra moltes vegades amb els seus actes peculiars, que ell pren per normals, encara que de tant en tant te idees brillants.

Molt recomanable per la seva frescor i la facilitat de lectura.

Maderos

Per aquest desembre no ha estat possible 'Sé lo que estás pensando', però tenim un bon substitut:

Ken Bruen

Ken Bruen neix a Galway, Irlanda, al 1951 i es va educar al Trinity College de Dublín, on es va doctorar en metafísica.

Va passar 25 anys com a professor d’anglès a Àfrica, Japó, sud-est asiàtic i Amèrica del Sud. Els seus Viatges han estat, moltes vegades, perillosos, incloent una temporada a una presó brasilera.

Desprès d’aquesta experiència va decidir fer-se escriptor. Es autor de mes de 30 novel·les entre les que destaquen les protagonitzades per Roberts i Brants, una violenta parella de policies de Londres.

Al 2001 va començar a publicar una nova sèrie de novel·les protagonitzades per Jack Taylor, expolicia i detectiu privat.

La primera novel·la d’aquesta nova sèrie es ‘Maderos’ (‘The Guard’), que va estar guardonada amb el premi Edgar Award dins de la categoría millor novel·la

Maderos

Des de la seva brusca sortida de la ‘Garda Siochana’ (La Guardia, la força de la policia d’Irlanda), i veient el mon mitjançant el fons de fum d’una gerra de cervesa, Jack Taylor s’ha quedat encallat a Galway, sense res a esperar.

Trontolla sobre la fina corda que es la seva vida, els seus records surten del mes profund de la seva ànima i no existeix cap perspectiva de futur.

Es inexistent fins que una dona espectacular apareix al bar amb una extranya petició precedida del rumor del talent de Jack per trobar les coses. El mes probable es que no sigui capaç d’aixecar-se del seu tamboret i implicar-se amb el seu radiant nou client, però la sorpresa es quan es contractat.

Jack no te ni idea d’on s’esta ficant...., tota una carrera pels carrers de Galway per trobar a Jack Taylor i tornar a entrar al seu mon

Sé lo que estás pensando

Primera e intrigant novel·la de John Verdon

John Verdon

John Verdon ha treballat a nombroses agències publicitàries, com director creatiu, de Manhattan fins que, en jubilar-se, es va traslladar a viure al nord de l’estat, com el protagonista de la seva novel·la.

‘Sé lo que estas pensando’ es la seva primera novel·la.

A revista de letras trobareu una interessant entrevista amb l'autor realitzada per José A. Muñoz

Sé lo que estás pensando

Un home rep una carta que li urgeix a pensar en un número, qualsevol. Quan obre el petit sobre que acompanya el text, seguint les instruccions que apareixen a la pròpia carta, s’adona de que el número allà escrit es exactament aquell que ell havia pensat.

David Gurney, un policia que després de 25 anys de servei s’ha retirat al nord de l’estat de Nova York amb la seva dona, es veurà involucrat al cas quan un conegut, el mateix que ha rebut la carta, li demana ajut per trobar al seu autor amb urgència.

Però, el que en principi semblava poc mes que un xantatge, es converteix en un cas d’assassinat que, a mes a mes, guarda relació amb altres succeïts al passat.

Gurney haurà de resoldre el misteri de com aquest criminal sembla capaç de llegir la ment de les seves víctimes en primer lloc, per poder arribar a establir el patró que li permeti atrapar-ho.

No hay que morir dos veces

Sota aquest curiós tiol, presentat a l'abril de 2009, Francisco González Ledesma rendeix homenatge, pel seu 25 aniversari, al seu entranyable inspector Méndez, incansable visitador de la Barcelona mes fosca i dura.

En aquest llibre es toquen temes que, segons l'autor, l'enerven i preocupen molt, la pederàstia, el terrorisme i l'assetjament sexual a l'entorn laboral, tot un repte pel nostre intrèpid inspector que posarà la seva vida en perill visitant les zones menys contaminades de la ciutat en el seu empeny per desfer el nus que li planteja el seu creador.

Francisco González Ledesma

Fill d’una modista de Poble Sec, va néixer a Barcelona l’any 1927. Diuen que als cinc anys ja explicava històries al pati de l’escola a canvi de berenar. Va marxar, molt jove, a Saragossa a casa d’una tia per estudiar a una escola religiosa, experiència de la que va deixar constància de les relacions cures-alumnes al seu llibre ‘Tiempo de Venganza’.

Torna a Barcelona al 1941 per continuar els estudis, sufragats per la tieta mentre es complís la màxima de que ho hi hagués cap suspens.

Mentre cursa estudis a l’ Institut Balmes ja comença a portar originals a l’editorial Molino, es tracten de guions d’historietes per l’editorial Bruguera i novel·les de l’oest que porta a un ritme d’una setmanal sota el pseudònim de Silver Kane, amb el que obté beneficis per pagar la carrera de dret i experiència.

Al 1948, amb només 21anys, obté el Premi Internacional de Novel·la amb ‘Sombras viejas’ però la censura no li permet publicar-ho per considerar-lo ‘rojo’ i ‘pornógrafo. Aquest ensurt va significar el seu silenci com a novel·lista i es va dedicar primer a l’advocacia i després al periodisme al ‘Correu Catalán’ i, durant 25 anys part d’ells com a redactor en cap, a la Vanguardia.

Les dues professions li van proporcionar un ample coneixement de la societat, els carrers, els polítics i les finances de la ciutat de Barcelona que va aprofitar per les seves futures novel·les.

Mentre ell continuava amb la seva prolífica producció d’historietes, en total va escriure uns 300 títols sota el pseudònim de Silver Kane.

Al temps lliure va escriure ‘Los napoleones’, que també va ser prohibida, ‘Las calles de nuestros padres’ i ‘Expediente Barcelona’ que només van poder ser publicades a la transició política a la democràcia.

Al 1984 va rebre el premi Planeta per ‘Crónica sentimental en rojo’, això i la traducció al francès de l’obra ‘Expediente Barcelona’ li van conferir popularitat i projecció internacional, fins el punt que les seves noves obres apareixen abans publicades al país veí que al nostre.

El comissari ‘Ricardo Méndez’ es el protagonista de les seves novel·les, el seu tarannà entre escèptic i professional segueix els cànons del relat criminal.

No hay que morir dos veces

Una nena que viu aïllada a una casa que rep masses visites, un home que accepta l’encàrrec de tornar a matar, una núvia que dispara al seu promès al mig del casament.

Tenen alguna cosa en comú aquests crims ?

Desprès d’aquest començament que ens treu l’alè totes les peces, proves i pistes ens conduiran pels carrers de Barcelona mitjançant aquesta novel·la apassionant que ens anirà descobrint l’ànima de l’assassí.

Només el comissari Méndez ens pot guiar per la vida i la mort, que conviuen a aquesta trama additiva, i convertir-se en un repte pel lector que descobrirà que la línia que les separa es mes prima del que sembla...

Un país que no llegeix

sota aquest títol es va publicar a El Períodico, el passat 26 de setembre, uns dies després de la seva visita a la nostre població, aquest article del Martí Gironell, molt interessant l'apreciació, no penseu ??

Un país que no llegeix

No estic d'acord amb aquesta frase que hem sentit milers de vegades. I no hi estic d'acord perqué no és veritat. A casa nostra s'ha fet un esforç en els últims anys per dissenyar plans de foments de la lectura. I han funcionat. La resposta ha sigut aclaparadora. La lectura potser sí que és un acte solitari com deia Gustave Flaubert, però al nostre país cada vegada més és un acte que es fa en companyia, compartit.

I bona prova d'això són els clubs de lectura. A Catalunya n'hi ha més de 400 repartits per tot el territori. Es converteixen en un espai de trobada, de conversa i diàleg, de reflexió, de diversió i tot a partir d'un llibre. Es creen nous lectors i s'evita que d'altres deixin de ser-ho. Fins i tot els anima a fer el pas i convertir-se en escriptors, ni que sigui de les seves memòries. Només per aquest exercici ja valen la pena aquestes trobades que es fan en unes biblioteques, autèntics temples de la lectura, que s'han modernitzat i han permès fer la cultura i els llibres més accessibles a tothom.

He tingut la sort d'anar a una bona colla de clubs i els asseguro que se n'aprèn molt de què volen i què busquen els lectors. Però si hi ha una ciutat que pot presumir de ser La Ciutat dels Clubs de Lectura, aquesta és el Prat de Llobregat. Té, aviat és dit, vint clubs de lectura diferents, ¡més de tres-centes persones atrapades per la literatura! N'hi ha per a tots els gustos. De literatura infantil, de novel·la històrica, de novel·la negra, de literatura i gastronomia, de novel·la hispanoamericana, de novel·les en anglès, per a nous parlants en català, per a persones grans, de llibres de creixement personal... n'hi ha per remenar i per triar.Com deia Joseph Conrad, l'autor escriu la meitat del llibre i el lector s'ha d'ocupar de l'altra meitat.

moltes gràcies Martí i moltes gràcies Feli per enviar la noticia...